LA FLAMA DEL CANIGÓ, SÍMBOL DE LA UNIÓ RETROBADA

DELS PAÏSOS CATALANS

L’any passat després d’haver-me oït a Igualada els AMICS DE LA FLAMA D’ESPARREGUERA van demanar-me si els podria venir explicar el sentit de la Flama del Canigó. Els agraeixo la invitació en el marc d’aquesta primera trobada ací perquè crec que és absolutament imprescindible divulgar quina és la nostra història amagada. Sem un poble mil·lenari però com que no tenim estat propi i que no podem comptar arreu dels Països Catalans ni en l’ajuda dels sistemes educatius ni en la mobilització dels mitjans de comunicació per transmetre lliurement, abastament, la història passada ni tampoc la que fem dia a dia, el nostre poble no té les claus que li permeten entendre el present.

El 24 de juny proppassat al vespre al tornar de l’esplèndida Ruta de la Flama de Vic i Manlleu vaig mirar les notícies a TV3: varen ensenyar platges plenes de deixalles i entrevistar gent que no tenia res a dir sinó constatar la brutícia escampada. Però de St. Joan cap rastre. Nosaltres de la Ruta de la Flama sí que teníem coses a dir... Fa dos anys hi va haver festa grossa a Vic per la celebració de l’any Verdaguer. La televisió era present durant la lectura del nostre missatge davant de la plaça plena de gom a gom; l’endemà ben entés res, cap referència ni al contingut del missatge ni tan sols a la vinguda de catalans del nord any rere any des del 1966. Fa quasi 40 anys que la gesta es repeteix però no és un fet visiblement prou important per esdevenir notícia regular ni tan sols mera al·lusió ni ben entès per obtenir ni que fos una miníma part dels milions de subvencions atorgades a altres tradicions, per cert forasteres. Esperem que no sigui el fruit de l’autoodi i preferim pensar que és la conseqüència de segles d’autocensura i de subjecció.

Si busqueu a l’Enciclopèdia Catalana en la segona versió del 1985, podreu llegir que el Canigó ha esdevingut “símbol de la personalitat catalana de les comarques pirinenques, especialment al nord de l’Albera: hom hi encén sobre la pica una foguera relacionada amb la que crema a Sant Jeroni, cim de la muntanya de Montserrat”. Des de quan? Com? I per què? Cap explicació, cap esment de la repartició d’aquella flama a la resta de Catalunya tot i que ja feia 19 anys que nordcatalans la transmetien per damunt la frontera estatal. Per què aquesta voluntat de silenciar i doncs d’anorrear la importància nacional d’uns actes tanmateix populars que impliquen anualment tants Catalans de banda i banda des de fa mig segle?

Potser pensareu que la gent no és tan idiota i que li basta assistir a una arribada i tramesa de la Flama per comprendre de què va. No fa falta tampoc l’abundant documentació sobre el tema: les recents pàgines Web en català com per exemple la del Sr. Joan Iglesis President del Cercle dels Joves de Perpinyà, el magnífic llibre editat a Vic titulat “Flama del Canigó” basat en gran part en l’arxiu personal del Sr. Martí Cassany que documenta imprescindiblement la genèsi de la Flama, l’excel·lent vídeo realitzat l’any passat pels amics d’Igualada que permet copsar el sentit nacional de la Flama i visualitzar totes les fases del ceremonial amb fotos, música i text corprenedors, l’abundància de cartells editats tant pel TIC (Tradicions i Costums d’amnium Cultural) com pel Cercle dels Joves i els propis a cada poble i/o comarca, desenes de postals confegides a Vic i Perpinyà any rera any amb temes sempre renovats però en general directament relacionats amb algun aspecte de la Flama, múltiples congressos d’una banda patrocinats pel TIC a la Catalunya central i al País Valencià amb ponències sobre Sant Joan i d’altra banda els congressos organitzats pel Cercle dels Joves que arrepleguen a comarques diferents del nord d’ençà del 1972 cada any amb més èxit centenars de persones. Cal esmentar també les iniciatives individuals i col·lectives de tot tipus: exposicions, premis infantils, producció fins i tot d’eines didàctiques com les que darrerament està elaborant Tradicat a Manlleu. Sabeu que per exemple hi ha un artista el Sr.Collelldemont també de Manlleu que cada any amb material diferent concep una obra d’art especialment dedicada als catalans del Nord i dipositada a petició seva a Perpinyà al Castellet, al Museu de les Arts i Tradicions Populars?

L’enumeració dels actes realitzats al llarg de 5 decennis a la Catalunya del Nord, al País Valencià i al Principat, els llistats de rastres que són missatges llegits davant de les multituds quan arriba la Flama, parlaments, poemes, cançons, tríptics, programmes, monuments, làpides o samarretes no pot arribar a ser exhaustiva. Hi ha material a arreplegar a tot arreu per crear un centre de recerques i d’investigació sobre cinquanta anys de Focs generats per la Flama del Canigó. Espero que ho farà un dia algun govern català, per fi conscient de debò de la immensa tasca col·lectiva impulsada per catalans del nord, promoguda durant ja mig segle pel conjunt del nostre poble en benefici d’una tradició comuna a tots els Països Catalans, a la qual però donem un sentit nacional.

Som nosaltres mateixos prou conscients de la magnitud de l’obra generada gràcies a la voluntat dels qui van engegar-la i els qui la mantenen? Em perdonareu de no poder citar els noms de tots els qui ho feren i ho fan possible. M’acontentaré d’esmentar els pares dels Focs i de la Flama els malaguanyats Francesc Pujade, Albert Llech, Josep Deloncle, Lleo Fabre, Gilbert Grau, i aquí presents Joan Iglesis i Gilbert Maury per la Catalunya del Nord, els senyors Martí Cassany, Ramon Torra, Xavier Valls, Josep Costa i Pere Riera a l’Osona, el matrimoni Ayala de Barcelona i Nemesi Solà per TIC, els matrimonis Cuatrecasas i Planas d’Igualada, els president i vice-president Mateu i Cortal de l’associació «Flama dels Països Catalans», els representants de tots els equips arreu que recullen la flama directament a la pica com el matrimoni Vives, els fidels des del principi com en Francesc Sales de Reus i els nouvinguts com les parelles Alcañiz i Gómez d’Esparreguera que amb valentia s’hi congreguen.

Gràcies a llurs actuacions tothom sap ara i és obvi que Sant Joan és la permanència d’una festa primer pagana, el canvi d’estació de l’any, l’entrada de l’estiu amb la celebració del solstici, el dia més llarg de l’any. Aquesta festa fou més tard cristianitzada, quan esdevingué el dia del naixement de Sant Joan Baptista, qui segons els evangelis batejava dins l’aigua purificadora i anunciava l’arribada del Crist, com el sostici d’estiu prefigura sis mesos abans el de l’hivern. Els folkloristes encara troben gent gran a casa nostra per explicar-los les creences lligades a aquesta virtut sanejadora de l’aigua i del foc durant la nit més curta de l’any, el poder curatiu de certes plantes collides a l’alba, per donar-los receptes encara avui desconegudes. A la Catalunya del Nord aquestes tradicions s’han mantingut gràcies al Cercle dels Joves i al Museu de les Arts i Tradicions Populars creat per en Josep Deloncle per mor que sigui la Casa Pairal de tots els catalans. Hom pot anar-hi recollir “el ramellet de Sant Joan” fet amb quatre plantes remeieres la mort-i-viu, la sempreviva el perico groc i la noguera.

Tanmateix no sovintegen tant les ponències, explicacions sobre la transformació dels tradicionals focs d’andròmines - que s’han conservat fins i tot a barriades de grans ciutats - en la Flama del Canigó a mitjan segle vint.

Per què s’encén al Canigó i no en una altra muntanya, més alta? Per què foren homes del vessant nord administrativament francesos des del 1659 que crearen aquesta nova tradició i decidiren de portar-la més enllà de la frontera estatal? Per quina raó i amb quina finalitat, catalans administrativament espanyols s’hi afegiren tot prest amb engrescament? Per què tots junts uns i altres hem donat a aquesta antiquíssima festa pagana i religiosa comuna a molts pobles europeus un nou relleu? Per què ha revestit a casa nostra un caràcter nacional esdevenint el vincle d’unió entre els nostres Països? Per què el Sr. Iglesis va divulgar el concepte St. Joan “festa nacional dels Països Catalans”? Per què mitjançant la Flama ens atorguem la missió no sols de retre homenatge a les grans figures del nostre passat, de dignificar-ne el llegat sinó també d’enviar un missatge de pau i germanor a tota Europa?

Tot això no es pot entendre sense la transmissió al llarg dels segles d’un llegat: restituir al poble català la memòria per fer-lo tornar lliure i independent. Com ho va dir J.Iglesis en una entrevista fa dos anys al diari local francès: «St. Joan reflecteix l’ànima del país. Per a construir el futur cal tenir arrels fondes, la nostra història n’és el ciment.»

La flama que baixa del Canigó no és cap idea estrafolària i sobtada que hagi passat un dia pel cap d’algú així com així: simbolitza mil anys de la nostra història perquè remunta als actes fundacionals de la dinastia dels nostres comtes-reis i a la creació d’un dels llocs més emblemàtics de la nostra història: el monestir de Sant Martí del Canigó. En efecte fou fundat per Guifre II de Cerdanya i Conflent i consagrat pel seu germà l’abat-bisbe Oliba, dos besnéts del comte Guifre el Pilós. Oliba és el personatge clau de l’any mil per al nostre país i tota Europa. Bisbe de Vic i d’ Elna, abat de Ripoll i Cuixà, els monestirs més importants aleshores, fundador de Montserrat, Ripoll i Cuixà, constructor d’esglésies donà impuls a l’art romànic, també escriptor, fou l’insigne promotor de la Pau i Treva de Déu és a dir d’un moviment assembleari nascut a la seu episcopal d’Elna el 1022 i proclamat per ell a Toluges a la plana del Rosselló el 1027. L’abat Oliba aconseguí el que 1000 anys després queda com a repte pendent, que gent pari de fer-se la guerra i accepti una treva. Amb aquell moviment s’iniciava al nostre país una forma d’entendre el govern i el poder basant-se en pactes i constitucions, i no en l’absolutisme i l’arbitrarietat. Oliba morí a Cuixà i fou reconegut a Europa ja en el seu temps. És considerat com a primer exponent de la idea de pàtria aplicada a les terres catalanes. (E. C. pàgina 341, volum 16.)

St. Martí del Canigó va ser un lloc de pelegrinatge per als pagesos que hi veneraven llur protector St. Galdric. Arran de la Revolució Francesa fou ben entès destruït perquè era el símbol de segles d’espiritualitat i d’ identitat catalana. Tanmateix el 1902 el bisbe de Perpinyà Monsenyor de Carsalade, l’únic bisbe d’ençà de l’annexió el 1659 que defensà la nostra llengua i la catalanitat de les terres del nord, volgué salvar-lo de l’oblit i restituir-nos la memòria. Amb l’excels poeta Jacint Verdaguer i el gran erudit i lingüista mallorquí Mn. Antoni-Maria Alcover decidí de restaurar aquell monestir arruïnat i de celebrar-hi una gran festa religiosa, patriòtica i cultural dins el marc de la renaixença de Catalunya. Organitzà els Jocs Florals, perquè havien estat prohibits sis mesos abans a Barcelona per no haver-hi hagut cap bandera espanyola. Tres sacerdots, tres homes excepcionals, tres patriotes, tres precursors reconeixien la unitat de les terres catalanes de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer; somiaven de treure Catalunya de l’estat de prostració pròpia dels vençuts on es trobava d’ençà del 1659 i del 1714, tres promotors a l’ensems de la fe, la llengua i la pàtria enllaçaren amb mil anys d’història per «alçar al Rosselló la bandera catalana, los quatre pals de sanch [...] ficarem una estrella al front enfoscat de Catalunya », com ho escriví el 1901 el bisbe Carselade a Mossèn Alcover.

Fa cent anys l’11 de novembre del 1902 organitzaren a St. Martí un aplec de més de tres mil catalans dels dos vessants fent renèixer un magnífic testimoniatge arquitectònic del passat condemnat a la desaparició pels ocupants francesos. Aquell acte consagrà la unitat de les terres catalanes al començament del segle XX.

Fer referència al Canigó és doncs: recordar homes i fets gloriosos de fa mil anys, és arrelar-se en una tradició de diàleg, de pactes i constitucions que són els títols d’honor de Catalunya. És desgraciadament també recordar la mutilació del nostre país primer pels Borbons ja als segles XVII i XVIII i posteriorment amb els intents continus fins avui de genocidi cultural i de destrucció de la nostra identitat. Amb la revolta durament reprimida dels vinyaters rossellonesos el 1907, la mort massiva de nordcatalans als fronts de la guerra del 1914/18, la terrible guerra del 36/39, l’exodi, la guerra del 1940/45, la dictatura i repressió franquista, els empresonaments, afusellament, camps d’extermini, rentatges de cervell permanents, el segle XX podria ser l’avantcambra de la mort dels Països Catalans, el fossar de la catalanitat.

Per sort a partir dels anys cinquanta alguns homes novament inspirats en les velles fonts, cristians, cultes i idealistes, excursionistes, portats per l’amor al país, volgueren estrènyer els lligams entre germans catalans del Pirineu, obrir nous camins i albirar noves esperances dins la llarga nit franquista. Llurs rutes es creuaren i resulta impossible dins el marc d’aquesta conferència resseguir-ne tots els fils conductors. Com ho formulà bellament en Josep Deloncle el 1964 : «Quin bonic llibre es faria si un dia s’escrivia la història de les afectuoses relacions dels catalans durant 3 segles de separació per una injusta frontera... Ara més que mai molts i molts fills del Rosselló se senten profundament catalans abans de ser administrativament francesos com molts de vosaltres dins un mateix sentiment vos sentiu catalans abans de ser administrativament espanyols. Catalunya és una llar per a vosaltres i nosaltres...».

El rol de Francesc Pujade d’Arles de Tec va ser cabdal tant pel que fa als Focs com la Flama. Seria fals, molt reductor i mentider fer creure que encengué un foc al Canigó únicament per celebrar el propi aniversari i/o St. Joan. Era un gran cristià, que volia fer reviure la fervor dels aplecs a St. Martí, un admirador de l’obra de Mossèn Cinto, en particular de l’emblemàtic poema segons ell «immortal» Canigó dedicat per Verdaguer « als catalans de França » i de la tasca patriòtica del bisbe Carsalade. Per aquesta raó organitzà a partir del 1959 i durant molts anys amb el seu amic Llec president a Perpinyà d’una altra entitat excursionista, un “pelegrinatge dels cims” a l’abadia de St. Martí al qual volgué associar ben entès els catalans de l’altra banda.

També seria una falsificació històrica no contextualitzar aquelles iniciatives dins el marc de l’incipient catalanisme polític al Rosselló. No actuaven sols. Llurs anhels eren compartits per altres nordcatalans, com Josep Deloncle de Perpinyà i Gilbert Grau d’Elna, que eren a més a més també dos capdavanters, a l’encop independentistes catalans i federalistes europeus: intentaven promoure tot tipus d’actuacions en favor de la reunificació del Països Catalans dins una Europa de les nacions.

Ambdós eren conscients que no eren francesos sinó catalans, que calia despertar la consciència nacional de llurs compatriotes del nord i del sud. S’oposaren tenaçment el 1959 a la celebració festiva del tricentenari del Tractat dels Pirineus que mutilà Catalunya el 1659. Par contra idearen el 16 d’agost 1960 pel segon pelegrinatge al cim a St. Martí del Canigó la presentació d’una obra d’Esteve Albert, infatigable dramaturg, escriptor, poeta, gran coneixedor de la literatura nordcatalana, ja molt celèbre als Principats d’Andorra i Catalunya. Amb els germans Grau E. Albert creà un grup de teatre a Elna, ferment cabdal de recatalanització del país; permeté per exemple al al cantant Jordi Barre iniciar una nova carrera com a cantant i músic català.

El 1962 F. Pujade contactà en M. Cassany, aleshores president de la Unió Excursionista de Vic per mor que els germans catalans de l’altre vessant portessin al romiatge a St. Martí del Canigó un ram del llorer plantat per en Mossèn Cinto. Pujada explicà el sentit inconfusible d’aquells actes en una carta: “a mil anys de distància nosaltres volíiem repetir l’aplec que descrivia el nostre incomparable cantor, Jacint Verdaguer...Quina ofrena podíem portar? Hi Havia una cosa, una cosa molt senzilla que li podíem oferir, una cosa carregada d’un profund sentit: una flama”. Avui dia podem afirmar que era la flama de la memòria col·lectiva, de l’estreta col·laboració entre germans de banda i banda, la flama de l’amor al país sencer, la «Flama del Canigó». Martí Cassany n’esdevingué l’ànima, primer com a artífex de l’èxit de la Romeria dels Cims i després dels Focs de St. Joan a l’Osona, la ruta la més antiga. Involucrà molts osonencs, cristians fervents, patriotes, sacerdots cultes, defensors de la catalanitat com el Dr Junyent i Mn. Joan Colom de Tona. Tots magnificaren la dimensió espiritual, cultural i patriòtica de la Flama.

Paral·lelament, a la plana del Rosselló, el Cercle del Joves de Perpinyà havia organitzat ja un any després de la seua creació el 1948 uns festeigs de focs a la vigília de St. Joan a la Mare de Déu de la Salut a quatre quilòmetes de Perpinyà. El 1958 ja hi havia 22 focs encesos de Cervera a Talteüll. La idea d’en Pujade de vincular els focs de St. Joan al Canigó baixant-los de la pica engrescà ben evidentment en Joan Iglesis també excursionista, carismàtic president del Cercle, que decidí fer-se càrrec amb el seu indefectible company Gilbert Maury de l’organització del repartiment de la Flama per encendre els Focs de St. Joan a tots els pobles de la Catalunya del Nord. Al 1963 la flama baixà del Canigó fins al Palau Reial a Perpinyà i començaren les trobades per planificar l’expansió dels Focs.

L’any següent un altre acte enfortí el simbolisme de la Flama protagonitzat per en Josep Deloncle, que acabava de crear el museu, la Casa Pairal de tots els catalans, dins el Castellet, antiga presó on eren torturats els heroics resistents a l’annexió francesa. El 1964 precisament 333 anys després de la conquesta i terrible repressió francesa, de la separació dels antics comtats de la resta del Principat, una venerable anciana llegà al museu la cuina del seu mas on havien estat criats 16 generacions de catalans, datada del 1631, és a dir anterior a la mutilació de Catalunya. Corprès per l’al.legoria en Deloncle li féu encendre la Flama en un acte oficial molt emotiu... D’aleshores ençà rau tot l’any al Castellet.

El 1966 és una altra data cabdal. Gràcies als contactes incentivats l’any anterior en una important trobada a Vic que reuní catalans del nord i osonencs, els Focs de St. Joan s’encengueren també al Principat amb la Flama del Canigó. Per primera vegada i després de mesos de gestació travessà el Coll d’Ares i donà lloc a la primera festa catalana de la segona meitat del segle vint «amb una afluència extraordinària» de catalans d’un i altre vessant. Els policies francesos i espanyols foren obligats d’aixecar els pals fronterers per mor que tots poguessin ballar una sardana. La frontera quedà oberta tota la nit.

Fa 40 anys doncs els portaveus de la Flama eren uns precursors: foren els primers de la postguerra a reivindicar a Catalunya la supressió de la frontera imposada pels conqueridors. Reemplaçaren el foc destructor de l’enemic per la flama de la germanor, segons Deloncle «abans signe de divisió i de guerra ara signe d’unió, d’amor i de pau». La primera ruta de la Flama s’obrí el 1966 durant la dictadura i malgrat la col·laboració secular de les forces d’ocupació. Fer país era molt perillós, tanmateix esdevenia possible mitjançant una festa de caire tradicional, popular i religiosa...

Altres tradicions s’han creat i es creen a l’entorn de la flama consolidant-ne cada cop més el sentit, com la «Trobada» gran festa protagonitzada al Canigó pel Cercle una setmana abans de St. Joan; reuneix els qui porten d’arreu dels Països Catalans uns feixets que seran cremats a la pica una setmana més tard per tres joves la nit del 22 de juny per renovar la vella Flama que pugen de la Casa Pairal.  Com ho diu bellament en Joan Iglesis: «La nostra Flama no es consumeix mai: com més crema, més s’eixampla, com més es reparteix i es divideix, més s’enforteix”. Si sabem treure suc de les pedres, també quan volem, podem transformar paradoxes en realitats intengibles!

Altres rutes s’han creat i es creen gràcies al TIC, entitat incansable en la dificil promoció d’un repte tan profund, amb nombrosos recorreguts de les terres catalanes i ara la travessada del mar per arribar a l’Alguer. Sabem que a l’Empordà també en Josep-Maria Cortal està creant una nova ruta i potser podem esperar allargar-ne la llista durant la diada.

A tall de conclusió d’un tema no acabat perquè som els qui fem la història. Com a la resta d’Europa els Focs de St. Joan són a casa nostra una reminiscència de ritus pagans cristianitzats. Als anys 70 molts intel·lectuals d’esquerra els denigraven arran de les connotacions cristianes de la denominació i no s’hi volien involucrar; al cap de tants anys haurien de reconèixer que és actualment, i tant com no aconseguim la reunificació, l’única festa d’àmbit nacional comuna no sols a Perpinyà, Alacant i Ciutadella per ser la de llur sant patró, sinó a tots els Països Catalans, incloent-hi Andorra. De Salses a Alacant de Fraga a l’Alguer podem encendre focs a la mateixa hora, la mateixa nit, amb una i sola flama. O és que tenim alguna altra festa comuna que tingui una significació i un abast similars, geogràfic, històric, literari, espiritual, ideològic i festiu?

Hem renovat el sentit tradicional dels focs de St. Joan perquè l’hem transcendit amb la Flama del Canigó. Per al Cercle dels Joves és el motiu cada any per a enviar un missatge de pau i amor als altres europeus, per a l’associació dels portadors de la Flama al Principat és l’oportunitat de fer sentir la veu de la Catalunya del Nord. Per a tots és el testimoniatge de la voluntat del nostre poble mil·lenari de salvaguardar la identitat malmesa i fer-la respectar, de reivindicar una unitat negada. Endur-se la Flama i transmetre-la és un acte d’afirmació nacional inequívoc des de fa 50 anys.

Tanmateix la Flama pot ser més encara si volem fer-la portadora dels nostres anhels de justícia i llibertat, fer-la ambaixadora dels nostres legítims drets de constituir un estat propi, independent a l’igual dels 25 estats que formen la Unió Europea actual.

Daniela Grau i Humbert,

Esparreguerra, 8 de maig del 2004.