FOCS
DE SANT JOAN
Introducció
Malgrat que el títol de l'àmbit és el
de Focs de Sant Joan, no podem
deslligar-los, de la celebració de la festa del solstici d'estiu amb tots els
seus continguts. La celebració de la Nit de Sant Joan, es fa de formes molt variades,
però amb elements emblemàtics com el foc, que els són comuns a tot arreu. La
nit del solstici d'estiu, que per exigències del calendari gregorià que avui
ens regim, no sempre coincideix amb la diada de Sant Joan, és la festa en honor
del sol, celebrada a totes les cultures per ser la porta de l'estiu. Aquest
lligam de la diada de Sant Joan amb el punt més alt del sol, fa que la festa
sigui propiciatòria de fertilitat i de riquesa.
La nit de solstici d'estiu, la més
curta de l'any, és el moment en que la natura està en el seu ple i en
conseqüència, és la nit en que els quatre elements tenen més virtuts que poden
incidir directament en la nostra vida. D'aquest fet arrenca un seguit de
creences i de rituals que, barrejats amb el concepte festiu de la diada, l'han
feta rica, variada i amb mutacions necessàries que li han permès sobreviure i
renovar-se al llarg del temps.
Mentre moltes d'aquestes creences s'han
anat esvaint, desplaçades per nous costums, n'hi ha d'altres que segueixen ben
vigents, mantenint la festa en constant renovació. Fins i tot, malgrat les
prohibicions puntuals pel que fa a l'ús de la pirotècnia o les dificultats
actuals per fer fogueres i revetlles dins del nucli urbà, la festa ha conservat
vives les seves constants.
Cal esmentar però, que la major part de
la gent que celebra el Sant Joan, segueix mantenint aquestes constants de forma
inconscient, motivats per una banda pel sentit de festa lliure i per l'altra
pel mateix costum. La nit del solstici
és lúdica per ella mateixa i els costums també són d'alliberament o de desig,
per tant, en existir una simbiosi entre el concepte tradicional i el concepte
lúdic, és difícil destriar on comença l'un i on acaba l'altre.
Elements
tradicionals de la Nit de Sant Joan
Als components tradicionals de Sant
Joan s'hi han afegit dos elements més o menys nous que reforcen encara més el
seu valor. Un d'ells és la Trobada de Diables de Catalunya que es va començar a
fer l'any 1981 i es va mantenir durant deu anys i recuperada enguany pels Diables
de Ripollet. L'altra, els Focs de Sant Joan que s'encenen amb la Flama del
Canigó. Tant una celebració com l'altra han aportat noves formes a la festa.
L'aigua
L'aigua, considerada una font de
virtuts i la garantía de vida en el medi rural, es considera aquesta nit plena
de poders curatius. Antigament en aquesta data, era gairebé obligat el bany de
mitja nit. Als indrets de la costa segueix éssent molt comú aquest bany, sigui
per les creences propiciatòries de salut, sigui per remullar-se apaivagant la
calor o bé senzillament perquè la temperatura, l'entorn i la festa permeten
seguir la gresca dins del mar.
Cap a l'interior i sobretot a les zones
de muntanya, els banys de mitja nit es fan a rius i estanys. Terra endins i a
muntanya el costum no és tant extès, possiblement per la senzilla questió de
que la temperatura a muntanya, no és tant beningne com a la costa. En qualsevol
cas, el bany de la nit del solstici d'estiu ja era prescrit pels romans com una
forma de preservar malalties.
La coca i la beguda
Tota festa completa conté un element
gastronòmic. La menja tradicional d'aquesta diada ha derivat dels tortells amb
ous, a les actuals coques de fruita, de pinyons o de llardons, fins i tot
farcides amb crema o amb nata. Segons Ignasi Domènech, la coca de Sant Joan ha
de tenir una mida canònica, el doble de llarg que d'ample.
No totes les coques que es consumeixen
aquesta nit són dolces. També hi tenen cabuda les coques de recapta, amb
ingredients com llangonissa o com a certes zones del País Valencià, on es menja
coca de tonyina. La virtut de la coca dolça és principalment la d'àpat
comunitari amb una menja comuna, prou lleugera i prou llaminera perquè en
puguin gaudir tant grans com petits. Pel que fa a la beguda hi tenen cabuda en
mateixa mesura les begudes fresques com les espirituoses i encara millor
quan reuneixen les dues virtuts. Encara
que els vins dolços i rancis o els refrescos han anat deixant pas al cava, cada
vegada de més qualitat i més indispensable a qualsevol festa.
Les plantes
Aquesta nit, les virtuts guaridores que
tenen les plantes, els arbres i les flors, serveixen per als més diversos
remeis. Aquest és un dels costums que a nivell popular s'ha anat esvaint, si bé
es veritat que l'ús casolà de les plantes, encara reduït sensiblement, no ha
desaparegut del tot. Fins i tot, amb els nous corrents de medicines naturals
s'ha revitalitzat el consum de plantes amb ús medicinal.
Actualment encara hi han herbolaris que
van a collir herbes la nit del solstici o la nit de Sant Joan. Sobre les
plantes collides a les dotze de la nit existeixen multitut de creences i tant
variades que ens poden semblar falòrnies, encara més en quant que vivim en una
societat farcida de remeis de farmàcia.
La màgia o la curació
És el mateix cas de les plantes. A més
de les llegendes i dites relacionades amb la bruixeria, que s'ubiquen en
aquesta diada, aquesta nit és especialment propensa a guariments de tota mena.
Existeixen un seguit de rituals per saber el futur o de remeis per curar les
dolències més diverses. Pràcticament, tots aquests costums guaridors han caigut
en desús, encara molts dels que es fan servir per endevinar el futur, perviuen
en forma de joc.
Malgrat que tothom pot pensar el que
vulgui sobre l'efectivitat de remeis més propers a la màgia que la medecina, hi
han testimonis que afirmen el contrari. Darrerament he parlat amb un home de 93
anys, en Pepet Llensó de la masia de Can Capmany, a Badalona, que al llarg de
la seva vida ha preparat el roure i ha assitit a 14 cerimònies de passar el nen
trencat per dins l'esberla, a les dotze de la nit de Sant Joan. Ell era
l'encarregat d'esqueixar el roure i posar-hi els tascons per deixar suficient
espai per passar-hi la criatura.
Avui quan un nen neix herniat, es pot
curar amb una senzilla operació quirúrgica, però durant molts d'anys es feia
aquesta cerimònia. La darrera que ell recorda es va fer a començaments dels
anys setanta, és a dir, no fa ni vint-i-cinc anys. Encara que creure-hi pugui
semblar estrany o poc científic, el seu testimoni i el dels pares de tres nens
diferents, guarits d'aquesta manera, donen fe de l'efectivitat d'aquest ritual.
En Pepet Llensó només recorda un sol cas en que el nen no es va guarir i el
roure per on van passar el nadó es va morir. També recorda que aquella gent no
es van prendre la cerimònia amb gaire serietat. Màgia, fé o medecina, tant se
val mentre hi hagués curació.
La fertilitat i riquesa
En ser una festa dedicada al sol i el
moment del plé de la natura, la nit de Sant Joan propicia la fertilitat dels
camps i dels animals. En conseqüència, també ho és de riquesa si ho mirem amb
els ulls dels nostres avantpassats, que vivien en una societat bàsicament
agraria.
La lectura del factor d'aparellament
humà, fins i tot amb el component sexual, ve donada principalment per les
facilitats d'una nit com aquesta en que molta gent espera la sortida del sol,
mantenint la festa durant tota la nit. La temperatura, la gresca, el ball i la
vetlla ajuden a la relació a l'aire lliure i en temps passats en que hi havia
menys permissivitat, era una nit ideal per traspassar els límits del permés.
Avui, ens queda una mica estranya aquesta apreciació, atès que hi ha molta més
llibertat i sobretot menys pressió social. Aquest fet però, no treu que la nit
de Sant Joan segueixi éssent propícia per l'aparellament a l'aire lliure.
La revetlla o verbena
El mot verbena ens arriba de la planta
del mateix nom, que s'ofrenava antigament als déus i de la que se'n feien
corones votives. La verbena escampa una olor profunda, a la que també s'atribueixen
poders afrodisíacs. La verbena, altrament dita revetlla, és la cel.lebració
festiva que per concepte ha de durar des que s'amaga el sol del dia 23 de juny
fins a punt d'alba del dia 24.
La festa consta dels ingredients
habituals, de la beguda i del menjar dels que ja hem parlat, la música i la
dansa són elements gairebé indispensables en aquesta nit. Tant l'una com
l'altra, encara que en uns moments concrets puguin ser de caire tradicional i
es ballin com a ritual de la col.lectivitat, sempre és la música del moment la
que motiva a la relació entre la gent. Són els ritmes de moda els que, des
l'acordionista o la cobla de tres quartans, han passat pel tocadiscs fins
arribar als actuals reproductors de discos compactes, sense oblidar,
naturalment, les orquestres i els
conjunts.
La pirotècnia
La dèria de jugar amb foc, cada vegada
més sofisticada i a la vegada cada vegada més prohibida pel perill d'incendi,
també ens ve de lluny. Trobem que antigament es jugava amb foc grec o
senzillament amb torxes, de les quals ens han quedat vives els diferents tipus
de falles. La pirotècnia és
possiblement l'element festiu que mantenint una constant dins de la festa ens
mostra més clarament l'evolució dels materials utilitzats.
La pirotècnia d'avui és molt variada i
atorga a la festa soroll i lluminositat. La diferència essèecial entre la
pirotècnia d'un castell de focs dels que es fan per una Festa Major i la que es
crema la nit de Sant Joan, es basa en la participació de la gent del carrer.
Mentre que els castells de focs d'artifici són concebuts com un espectacle que
el públic només ha d'admirar, la pirotècnia de la nit de Sant Joan, és una eina
que confereix protagonisme a qualsevol persona que l'usa convertint-la en
protagonista.
Màgia o bruixeria
Més enllà de la realitat que aquests
elements puguin contenir, aquests costums han pres relleu ran de la gran
quantitat de cerimònies propiciatòries de fertilitat o de riquesa. Un exemple
n'és el que ja hem esmentat, de passar el nen trencat pel roure i el fet de que
les tres persones que em van parlar del seu fill guarit, no van poder precisar
a que ho atribuïen ens indica que d'una manera inconscient, creien en alguna
mena de màgia.
Per damunt de tot, en una nit tant
completa, en la que es menja, es beu, es balla, es juga amb foc, el temps
acompanya ... i moltes altres coses, l'inconscient popular creu que tot sigui
possible. És a dir, en una nit de permissivitat total i col.lectiva, el
subconscient ens mou a reunir tot allò que normalment amaguem, temem o ens
avergonyeix creue-ho. I és que en el nostre interior ens agradaria que tot
aquest joc imaginari fos possible.
Mitologia popular
En festes essencialment espontànies i
populars com aquesta, malgrat estar revestides de la santedat del patró a que
estan dedicades, entronquen directament amb les creences més atàviques, fins i
tot més irracionals de la nostra cultura.
Durant tants de segles marcats per la
religió cristiana, totes les creences sobre els personatges de la mitologia
popular s'han refugiat en la nit de Sant Joan. No és estrany que sigui
justament aquesta data, atès que tota la mitologia popular antiga té una funció
tutelar i està relacionada directament amb la natura. Així doncs, tant si és de
manera real com imaginària, a la nit de Sant Joan és quan fades, follets, silfs
i tota mena de personatges fantàstics són visibles
Les fogueres
Indiscutiblement el foc, que entronca
directament amb el sol, és la constant més popular de la diada. Si bé en els
medis urbans ha desaparegut el costum de renovar la nostra vida cremant tota
mena d'andròmines velles, en el medi rural es segueix mantenint aquest sentit,
encara que només sigui per fer neteja. Les fogueres, avalades per la tradició,
han pres relleu especial en la nostra societat. Antigament, cada casa tenia
llar de foc i cada vegada que el poble es reunia a la plaça per celebrar alguna
cosa, s'encenia una foguera. Avui, el foc públic està limitat a les festes en
que n'és un component bàsic.
A les ciutats on hi ha un servei de
recollida de mobles vells, aquest mateix hauria de ser qui ofereixi la
possibilitat als ciutadans d'anar a buscar-ne per poder muntar la foguera, i en
aquells municipis que no hi hagi aquesta possibilitat que sigui, també,
l'ajuntament qui proporcioni un local perquè els veïns puguin fer la recollida,
ja que un dels incovenients més grans és que la canalla pugui guardar, sense
molestar, la llenya per a la foguera.
Una de les formes més antiga de foc
ritual de Sant Joan, que ens ha arribat viva fins avui són les falles. Avui
se'n fan a l'Alta Ribagorça i al Pallars i aquest costum, diferent de forma a
les dues comarques, era extès per tot el país i en trobem referències a molts
indrets. Només a les comarques de muntanya, possiblement per l'aïllament que
han sofert durant anys, s'ha mantingut viva i sense gaires variacions.
Darrerament les de l'Alta Ribagorça han rebut un fort impuls, perquè del córrer
les falles n'han fet de festa de projecció comarcal, que ha impulsat que moltes
de les poblacions que les havien deixat de celebrar, les recuperessin.
L'altra forma primitiva és l'haro o
mai, que es fa en algún indret de l'Alta Ribagorça i sobretot a la Val d'Aran.
Fins i tot existeix l'element paral.lel a l'altra banda del Pirineu,
concretament a Luchon, encara que allí és més estereotipat i està desproveït de
la vivacitat d'aquest cantó.
La
festa del solstici una festa catalana
La festa del solstici d'estiu, a casa
nostra anomenada de Sant Joan, ha estat celebrada per totes les cultures per
honorar el punt alt del sol, com a element de vida i de caliu per tota la
natura. Actualment, encara se celebra a la majoría de cultures que viuen en
contacte constant amb la natura, en canvi, a les societats bàsicament urbanes,
s'ha relegat a un segon terme.
A Catalunya, la diada de Sant Joan s'ha
celebrat de sempre, primer com a simple celebració del sosltici i actualment
per costum popular. La unificació de costums entre els països europeus i el fet
que el calendari laboral actual s'acordi entre l'administració, la patronal i
els sindicats han posat en perill i en alguns casos han ofegat festes
tradicionals. El calendari de festes laborals de Catalunya està sotmés
inicialment a les exigències marcades pel Govern d'Espanya, el qual en decideix
la majoria. Això fa que de tant en tant perilli alguna festa que és viva en
l'ànim de la gent, en contra d'altres de poca tradició a casa nostra o que
només tenen un valor institucional. Fins ara, quan s'ha arribat a aquest cas,
la Generalitat de Catalunya ha optat per no declarar festa laboral, aquella festa
tradicional que s'escau en dissabte.
L'any 1990, la festa que va perillar va
ser diada de Sant Joan i es va iniciar un moviment popular en defensa de les
nostres festes, al que es van sumar, entitats, institucions i ajuntaments. La
campanya de sensibilització popular va acabar amb el reconeixement unànim de la
festa per part del Parlament de Catalunya de respectar i defensar les nostres
festes i tradicions, però no van acordar que Sant Joan sempre fos considerada
festa laboral.
Com si servís per reblar la decisió
anterior, la Generalitat de Catalunya va atorgar a les Falles d'Isil, la
categoría de Festa d'Interès Nacional , atès que és la festa de Sant Joan que
s'ha mantingut viva en la seva forma més atàvica. No és accidental que l'àmbit
dels Focs de Sant Joan del 2n Congrès de Cultura Tradicional i Popular se
celebri justament a les Valls d'Àneu.
Malgrat la resolució del Parlament i el
moviment popular el problema del calendari laboral no s'ha solucionat i encara
poden perillar festes ben nostres, en
favor d'altres que no ens fan fred ni calor. Si mirem el calendari laboral ens
trobem amb tres festes institucionals, que no arrenquen del sentit popular,
dues d'espanyoles: el Dia de la Constitució i la Hispanitat i una de catalana:
l'11 de setembre. És evident que aquesta darrera ens queda molt més propera,
però també és veritat que el seu contingut no és popular.
Una possibilitat de solució, és que
aquestes festes de caire institucional no siguin considerades festa laboral,
encara que mantinguin el seu sentit. Dins del nostre calendari popular tenim,
per xemple, la diada de Sant Jordi, que manté un nivell de participació popular
òptim, malgrat que no és festa laboral. D'aquesta manera, la forma de
cel.lebrar-ho sería únicament responsabilitat dels ciutadans i per la seva
banda l'administració podria seguir mantenint els actes institucionals.
Cal vetllar i treballar perquè les
motivacions polítiques no aconsegueixin fer perdre a les nostres festes el dret
de ser festa laboral. No podem permetre que, com ja ha passat amb el Corpus o
la Segona Pasqua, festes populars fortament arrelades trobin dificultats per a
la seva celebració perquè han perdut la condició de festa laboral a tot el
País, per tant és imprescindible que Sant Joan sigui festa laboral a Catalunya
i a la resta dels Països Catalans. I cal reivindicar-ho mentre existeixi el fet
de que es mantinguin festes que només tenen caire institucional, fent perillar
les tradicionals.
Actualment, la festa de Sant Joan es
manté viva i revaloritzada, no solament per un sentit lúdic sino també per un
sentit d'identitat, que la iniciativa de la Flama del Canigó ha potenciat des
dels anys cinquanta, fins al punt de convertir aquesta diada en la Festa dels
Països Catalans.
Seguint aquesta línia, la Trobada de
Diables de Catalunya es va començar a celebrar els dies 23 i 24 de juny per dos
motius. Per una banda perquè Sant Joan és la diada en que el foc n'és
protagonista per excel.lència i perquè es tracta amb més sentit nacionalista.
La
Flama del Canigó
L'any 1955 al Vallespir, en Francesc
Pujades veí d'Arles de Tec, enamorat del Canigó i inspirat en el poema del
mateix nom de Mn. Cinto Verdaguer, va prendre la iniciativa d'encendre un foc
la nit de Sant Joan, al cim del Canigó i des d'allí repartir la seva flama per
totes les terres de parla catalana, com a símbol d'una identitat comuna.
Aquells anys eren de clandestinitat i no va ser fins onze anys més tard que la
Flama travessava per primera vegada la frontera d'una manera plena de
dificultats.
El sentit de la Flama del Canigó és
nacionalista. Va néixer com la Flama de la Sardana o la de Llengua Catalana,
per demostrar que malgrat els moments que tocava viure, l'essència del país era
ben viva. Però mentre la Flama de la Llengua Catalana es va dipositar a Montserrat
i cada any es renova, la Flama del Canigó es va dipositar al Castellet de
Perpinyà. Cada any, amb una cerimònia que s'adiu molt al caràcter màgic de la
festa de Sant Joan la flama torna al Canigó per ser purificada i des d'allí es
procedeix a la seva distribució per tal que escampada arreu dels Països
Catalans. La Flama que arriba a Perpinyà es guardarà tot l'any al Castellet.
Indubtablement , la Flama del Canigó va
fer un favor a la festa de Sant Joan, i al mateix temps aquesta, va impulsar la
Flama fins a convertir-la en un moviment viu i cada vegada més extés.
Actualment devem a la Flama del Canigó un fort manteniment i en alguns casos la
recuperació de la festa de Sant Joan, de tal manera que el que s'anava perdent
a nivell lúdic, s'ha recuperat per un sentit nacionalista.
Ara bé, cal tenir en compte que no
passi amb la diada de Sant Joan, una cosa semblant a la que han fet les
institucions amb les festes laborals. És a dir, que polititzar la festa no ens
faci perdre el seu sentit original de
comunicació, de màgia i d'espontaneïtat. La festa per ella mateixa ja és
ancestral i no es necessari revestir-la obligatoriament de rituals afegits. El
sentit nacionalista també hi té cabuda i per tant no té cap sentit que
l'exclusivitat o l'excés de politització arribi a menjar-se l'essència de la
festa. Si de la diada de Sant Joan en fem una festa que solament conté elements
nacionalistes, la convertim en una festa diferent. Ja s'ha donat un cas en el
nostre calendari de desaparició d'una festa popular pel protagonisme d'una
festa cívica. Antigament se celebrava el dia 1 de maig la Festa de l'Arbre i a
finals del segle passat es va instituir en la mateixa data la Festa del
Treball. Poc a poc la nova festa va anar menjant la festa inicial fins que
aquesta va desaparèixer. Més tard es va voler recuperar la Festa de l'Arbre en
altres dates i encara es fa a algunes poblacions o escoles, però mai ha tornat
a ser la festa d'abans.
No hem de pensar que perquè una festa
no estigui adornada amb adjectius de catalanitat, no deixi de ser una festa ben
nostra. Prenem per cas un exemple molt clar: les Falles d'Isil. Recordo que
feia temps que els organitzadors dels Focs de Sant Joan insistien que seria
interessant que les Falles d'Isil s'encenguessin amb la Flama del Canigó. La
insistència va durar fins que van conèixer les Falles i amb elles tota la seva
magnitut. La descoberta de la cel.lebració d'un Sant Joan tant atàvic,
possiblement el tipus de Sant Joan que va inspirar a Mn Cinto, els va fer
canviar d'opinió. Calia que la Flama del Canigó i les Falles d'Isil
convisquessin i es relacionessin dins de la mateixa festa, però mai la Flama
havia de passar davant dels seus orígens. I no cal dir, que les Falles, sense
necessitat de ser enceses amb la Flama del Canigó no tinguin un sentit clar
d'identitat catalana.
Per tant, una de les tasques de totes
aquelles persones i entitats que estan motivades per la festa de Sant Joan,
hauria de ser la de vetllar perquè la festa no perdés els seu contingut i el
seu sentit més essencial i si cal, revitalitzar allò que s'estigui perdent. Per
altra banda, la diada de Sant Joan és indiscutiblement una festa viva en el
sentir català i per tant també cal no adormir-nos i que s'arribi a perdre el
sentit d'identitat de la diada.
La Flama del Canigó ha de contribuïr a
donar una nova visió de la Festa de Sant Joan. les persones que la reben han de
saber què estan rebent i per això va acompanyada d'un missatge que és llegit
abans d'encendre el foc. Es tracta, sempre, de sumar valors als que ja existien
i de buscar una visió diferent de la que s'ha tingut tota la vida, que pugui
interessar a les noves generacions i que mostri els trets més característics
dels nostre país i, sobretot posi en relleu la seva unitat.
És important fer constar que per als
companys de la Catalunya Nord, la Flama del Canigó és la forma d'expressar la
catalanitat i de la unitat dels Països Catalans a través del foc, arrelada en
el passat i projectada cap al futur.
Dificultats
de la festa
La realització de la Nit de Sant Joan
d'una manera popular, és a dir espontània i àmpliament estesa i alhora
entroncada amb la tradició topa amb tres grans entrebancs.
a) Que l'endemà (24 de juny) pugui ser
feiner. Quan va deixar de ser festa (en el sentit que hom no treballa) va sortir
el calendari-agenda inscrit en la memòria de la gent i va començar a
perillar-ne seriosament la continuitat. Sant Joan, centrat en la Nit i la
revetlla, necessita que l'endemà es pugui descansar. És tot a l'inrevés de Sant
Jordi, una altra festa popular espontània i tradicional: si el declaressin dia
no feiner, seria matar-lo.
b) Les fogueres comporten risc
d'incendi (?) fora ciutat i malmeten el terra en àrea urbana. cada any
l'Ajuntament de Barcelona fa recopte de les sortides dels bombers a apagar fogueres
i fa una estimació dels desperfectes en el parament de carrer. Els petards
comporten perill d'incendi, d'accidents, molesties de soroll i l'esverament de
criatures i animals casolans.
La poca cura de la gent en fer foc, la
sequera i la brutícia dels boscos han provocat des de fa uns anys més incendis
que mai, fins al punt de l'any 1994 en que va cremar mig Catalunya en incendis
gegantins. L'administració n'ha tret una mala conseqüència en la que no hi
estem d'acord: la prohibició de fer foc al camp o al bosc i per tant, les
fogueres de Sant Joan s'han anat convertint en més urbanes. Només les festes de
foc a muntanya poden mantenir la festa en contacte amb la natura, atès que
aquestes zones encara conserven la humitat que li manca a la resta del país.
Indirectament també la pirotència pot provocar incendis quan es fa servir en
llocs boscans.
Abans, digue'm fa trenta anys, els
encarregats de fer les fogueres eren les colles de nois de cada barri - d'una
plaça, d'una cruïlla -, les fogueres eren invisibles, no comptaven ni
constaven, no n'hi havia legislació ni discurs establert. Només els diaris
l'endemà en donaven alguna foto rutinaria com donaven la dels primers ametllers
florits cada mitjan febrer. Aquelles colles de nois tenien una funció socialitzadora
molt important: per als individus dintre la colla, per a la colla dintre dels
grups d'edat i socials del barri i vora les altres colles dels barris del
voltant. Ells eren els mantenidors de la tradició i els representants del barri
el dia per Sant Joan. És palès que no podien actuar sense la complicitat del
barri, que els donava llenya, els ajudava a amagar-la i els encobria de la
persecució de compromís dels guardes municipals. I els perdonava els enuigs que
podien provocar perquè "eren el seu equip". Ara aquelles colles de
barri no existeixen - les "tribus urbanes" són certament una altra
cosa - les revetlles de carrer - continuació natural de la foguera - han minvat
molt i les autoritats de tota mena i pelatge estan entestades a canalitzar cap
al seu molí la capacitat de meravella i d'entusiasme, "la màgia" de
la Nit de Sant Joan. Aquella forma de fer les fogueres reduïa els perills, hi
havia una corresponsabilització de la colla i del barri. Aquells agents socials
ja no existeixen, almenys de la mateixa manera.
c) La comercialització i la recuperació
oficial, és a dir l'aprofitament econòmic i polític. En el pensament d'alguna
gent de molt pes, prescindint de si són molts o pocs, una activitat no té cap
sentit si no hi ha negoci, si no genera benefici. És l'esqui o el golf contra
l'excursionisme. El Sant Joan tradicional només interessa en aquest sentit als
forners que fan coques, als fabricants de xampany i de focs artificials i a les
orquestres i conjunts de música en viu. Davant d'això apareixen les
macrorevetlles fortfait (barra lliure
o dret a X consumicions), la gresca gregària.
Les autoritats de vegades també
pretenen augmentar llur popularitat organitzant revetlles-pinso o
protagonitzant - usurpant - el protagonisme de la festa.
Les vies de solució a aquestes tres
dificultats són:
- A la primera, que els poders més alts
amb jurisdicció sobre les terres catalanes declarin el 24 de juny dia no
laborable indefinidament sense embuts ni més romanços. No n'hi ha prou de
declaracions solemnes com la del Parlament del Principat, bones intencions a
mercè de la voluntat de cada moment. La manera concreta és incorporar el tema
de Sant Joan al debat polític corrent i d'aquí als programes i a l'acció de les
forces polítiques catalanes.
- A la segona, que les administracions
locals no obstrueixin l'encesa de fogueres amb arguments sobredimensionals sinò
que posin la infraestructura (discussió dels indrets idonis, abocament de sorra
abans, cop de bombers després, informació al públic) perquè es puguin fer fogueres
en condicions. Els interlocutors, els agents de les fogueres actuals han de ser
les entitats de l'indret i les associacions de barri i de carrer, tant
permanents com les que es constitueixen només per a la revetlla d'un any.
- A la tercera, essent com és imparable
la passivització-especularització de la festa, maldar perquè no s'ho mengi tot
i que sempre resti espai per al Sant Joan tradicional, autèntic. I que els
polítics-administradors facin possible Sant Joan i no el vampiritzin.
Sant Joan és afer dels Parlaments
autonòmics de les terres catalanes, que han de garantir el caràcter no feiner
del 24 de juny, dels ajuntaments que han de posar la infraestructura per a les
fogueres i la revetlla, dels Departaments de Cultura, Ensenyament i Benestar Social
que han d'acomboiar i només de resquitllentes del de Treball.
Les
fogueres com a nexe d'unió
Ja hem explicat abans que a les
comarques pirinenques mantenen la festa de Sant Joan en la seva forma més
atàvica. Antigament les festes més populars eren aquelles en que el foc hi
tenia un protagonisme especial i aquesta popularitat s'ha mantingut fins ara.
Al fet festiu s'hi afegeix avui, el poc quotidianes que són les fogueres en la
nostra vida. Així trobem els foguerons que es fan per Sant Antoni a les Illes,
les barraques del mateix sant que es fan al sud de la Franja de Ponent, la nit
de foc d'Alacant, el Sant Joan a l'Alguer... Fins i tot la Fia-faia de Bagà que
se celebra la vigília de Nadal i que és l'única festa de foc del solstici
d'hivern que conserva la seva personalitat. Però per damunt de totes la nit de
Sant Joan és la festa en que el foc és comú a totes les terres de parla
catalana.
Això sense comptar que la festa del
solstici d'estiu és comuna a tothom. Luxemburg és l'únic país d'Europa que té
Sant Joan dins del calendari laboral. Però per altra banda, a bona part de
Bèlgica, de França, de Suïssa, d'Holanda o d'Anglaterra, la diada de Sant Joan
és festa amb caire comarcal o local i, a la major part d'aquests llocs, en
major o menor mesura fan fogueres. No cal dir que a l'hemisferi nord l'arribada
de l'estiu i del sol significa festa grossa.
Per aquest motiu i tenint en compte que
Sant Joan és la festa col.lectiva més celebrada arreu, una proposta del TIC és
que arribat el cas, la diada de Sant Joan es converteixi en la Festa Europea.
Projecció
de la festa
És evident que amb la recuperació de
les nostres tradicions la festa de Sant Joan ha rebut un impuls notable,
sobretot per la tasca que han dut a terme les associacions i els grups de
cultura popular. Sant Joan però s'ha mantingut dins d'uns paràmetres lliures de
festa popular impulsada de manera corporativa només pel TIC i per aquelles
poblacions que tenen aquesta diada com a festa principal.
Malgrat la força de la diada ja hem dit
que cal recuperar i potenciar alguns aspectes de la festa de Sant Joan que han
desaparegut o estan en perill de desaparèixer. La dificultat comença amb la
manca de material publicat sobre la festa i el desconeixement que en té molta
gent d'aquests aspectes.
Els mitjans de comunicació,
especialment la televisió, poden contribuïr de manera decisiva a la divulgació
de la festa i de tots els elements que la componen. En tractar-se d'una festa
amb una data concreta no resulta difícil preveure dins de la planificació anual
uns espais per a la informació dels actes que es realitzen a les diferents
contrades del nostre país, així com l'emissió de programes sobre els components
de la festa. Però malhauradament, la realitat no és aquesta, qualsevol de les
persones i entitats que treballen pel manteniment d'aquesta festa o de
qualsevol altra, sabent com n'és de difícil aconseguir que els responsables
dels mitjans de comunicació catalans prenguin interès i publiquin o emetin
informació per tal de donar a conèixer el contingut de la festa de Sant Joan.
Cal que d'una vegada per totes els mitjans de comunicació del nostre país és
facin ressò de la festa més popular i d'àmbit més generalitzat que tenim.
En els moments d'escriure aquesta
ponència, està previst que en un breu termini es publiqui un llibre sobre la
Nit de Sant Joan i per tant, el més segur és que per la celebració del Congrès
ja sigui al carrer. També hi ha un video editat pel Departament de Cultura de
la Generalitat sobre aquesta festa. Llevat de les dues edicions que acabo
d'esmentar, que són de caire divulgatiu, la resta de treballs sobre el solstici
d'estiu estàn inclosos en altres obres més generals i la majoría tenen un caire
tant científic que no arriben al públic en general.
Caldria crear elements de divulgació
general de la festa que servissin per fer-la conèixer, sobretot als infants,
que al cap i a la fi han de ser els que han de garantir-ne la continuïtat. Cal
assessorar a les editorials de llibres de text, perque incloguin a les seves
edicions informació sobre la diada de Sant Joan i facilitar als mestres
material que els ajudi.
La mateixa divulgació de la festa ens
serviria per popularitzar, com passa a altres països, tots els elements de la
nostra mitologia popular que ara són desconeguts, com ara les fades, els
follets, les bruixes... Així d'una manera divertida i lúdica, fins i tot
romàntica serviria per recuperar a través de Sant Joan, el nostre llegendari i
el nostre rondallari que en aquests moments tenim molt oblidat.
També caldria proposar que l'administració
publiqués les mesures necessàries per celebrar un Sant Joan amb seguretat, tant
pel que fa a l'ús de la pirotècnia com a les fogueres. Amb aquesta acció, es
farien ressò de manera indirecta de la festa i també de l'acord del Parlament
de Catalunya que ratifica la importància d'aquesta festa.
Tenint en compte que la diada de Sant
Joan se celebra de forma principalment lúdica, es podria proposar a alguna
empresa, l'edició d'un joc que en contingués tots els elements, des dels més
ancestrals fins als que ara en formen part de plé dret, encara que siguin
valors afegits.
Reflexions
La diada de Sant Joan és una celebració
que agrupa components lúdics, atàvics, rituals, populars, d'identitat i fins i
tot màgics. Per tant, aquesta festa és un compendi riquíssim del nostre
folklore, que cal preservar i potenciar.
La festa se celebra per voluntat
popular de manera generalitzada i va ser defensada per la societat civil de
manera majoritària, essent ratificada per unanimitat pel Parlament de Catalunya
l'any 1990, amb una declaració de protegir les nostres festes tradicionals,
especialment la de Sant Joan. Declaració però, que es va quedar solament amb la
intenció perquè el mateix any 1995, no ha estat festa laboral.
Al mateix temps, la festa de Sant Joan
és un nexe d'unió de les terres de parla catalana com ho demostra el gran
nombre de Focs de Sant Joan encesos amb la Flama del Canigó i per tant, de la
mateixa manera que cal preservar allò que és tradicional de la festa, també
s'ha de mantenir el seu sentit d'dentitat.
Jan Grau
01/04/95